Soterrània, número 1, así comenzamos nuestro camino en enero de 1993.
Os recuerdo que esta publicación se editó bilingüe, y así seguiremos mostrándola, para no bajar el listón que nos propusimos desde sus comienzos. Disculpad aquellos que no comprendáis esta lengua, aún así esperamos que disfrutéis del resto del número 1 de
Soterrània (Quaderns de literatura)
SOTERRÀNIA, quaderns de literatura
Nº1 gener de 1993
EDITA:
Col.lectiu d' Amants de la Comunicació Alternativa.
COLLABORACIONS 1 SUBSCRIPCIONS A:
Col.lectiu d' Amants de la Comunicació Alternativa.
Apartat de Correus nº 99 (No funciona)
1 2 O 8 O CASTELLÓ
Teléfon:
964-oooooo
Dibuix de la portada:
VICENT J. TENA
COL.LABOREN:
AMPARO IRA OLA Pag. 4/5
JOAN MIQUEL NAVARRO Pag. 8/9
ROSA IRENE ZARZOSO Pag. 10/11
ALFREDO MAR TINEZ Pag. 12/13
SANDRA ZAPATA Pag. 18/23
LUIS OLIVER GUASP Pag. 24/26
GLORIA MULET Pag. 27
REIS LLIBEROS Pag. 30/31
DIBUIXOS:
A. ROSA 7
GESU BELLÉS 14
DANI BELINCHON 16
SILVIA YUSTE 28
PRESENTACIÓ (esta es una publicación bilingüe valenciano/castellano)
Tens a les mans el nº1 de
SOTERRÀNIA, quaderns de literatura. Es a dir, tens a les mans tota una realitat d'un projecte no massa vell que varem posar en marxa el Col.lectiu d'Amants de la Comunicació Alternativa.
La nostra idea era i és fer una mostra de tota la cultura que es meneja a Castelló i voltants. Inquietuts, il.lusions, treballs, esperances, que van realitzant-se d'una forma senzilla i soterrania.
Gent jove i no tant jove que té moltes coses a dir i que ho diu d'una manera artística.
A tots els nivells que ens siga possible: musicalment amb concerts, pictóricament amb expossicions, radiofónicament amb un taller de radio, literariament amb aquesta modesta publicació, etc, etc...
Més de vint escriptors i més de deu dibuixants (una xifra que augmentará, obviament), estan disposats a posar el seu treball i, més important encara, la sella il.lusió en aquests quaderns que ací s'inicien.
Açó no vol ser una publicació localista per tant estarem oberts a participacions de qualsevol lloc del país. La condició és que l' escrit o el dibuix siga lliure i amb un mínim de qualitat -molt mínim¬. Els autors no han de tenir res, o moll poc, publicar.
No cal dir que ens encantara rebre col.laboracions de tots els que qui vullgueu participar. Escriuviu-nos i ja ens posarem en contacte amb vosaltre , o bé podeu enviar els treballs al apartar de correus nº 99 de Castelló.
SOTERRÀNIA sortirà cada mes, amb un total de 10 números al any ( descansarem a l'estiu). Es posara a la venda en llibreries i mitjançant subscripcions. També s'enviaran gratuitament a biblioteques, associacions, instituts, col.legis, etc.
Naturalment aquest projecte, ja realitat, no haguera estat possible sense la teua aportació, bé escribint, dibuixant, interessant-se pel moviment cultural, o senzillament, llegint aquest quadern.
GRACIES.
Col.lectiu d'Amants de la Comunició Alternativa
Me da miedo el futuro
porque hoy me siento insegura
pues pienso qué seré yo frente a todo un mundo
en el que quién sabe si habrá personas.
Me da miedo el futuro
pero aquí sigo,
trazándome un pasado
para un mañana
que no sé si vendrá
o será sombras.
Amparo Iraola
A MI MEJOR COMPAÑERO
Es curioso verte así, tumbado
en el fondo azul de esa vieja silla,
con los ojos cerrados, semidormido,
medio en la vida real, medio en sueños.
Es curioso ver tus orejas erguidas,
a la espera, atentas al sonido,
una fuera en la calle
otra aquí dentro,
escuchando mi voz sin entenderla.
Es curioso ver tu calma infinita,
tu serenidad ante tu impasible vida;
dicen que eres así, que eso es innato,
tus ojos me revelan que es mentira.
Hace años que juntos convivimos
y poco a poco nos fuimos conociendo,
tú me buscas cuando estás falto de cariño,
yo te encuentro en la soledad de mis horas.
Tú me miras y siento que me entiendes,
yo te miro y sabes que te quiero,
caminamos juntos en el paso de los años,
y siempre juntos, complices de un sueño.
Amparo Iraola
Dibuix de:
A. Rosa
L'HOME DE L'ESPILL
Estic assegut sobre el meu llit
dins l'habitació, dins el meu negre món,
dins el meu univers, terrible dimensió!;
i llavors sospite que jo no sóc jo...
M'ajeque capficat mirant al no res,
volent descobrir noves sensacions,
desitjant viatjar al país d'enlloc,
en sent vigilar, jo no sóc jo...
M'afone en mig d'un fosc corredor,
m'estan espiant, honoto jo,
no sé quí por ser, no el veig enlloc,.
Oh, deu meu!: Jo no soc jo...
I llavors en un lloc brillant,
veíg un espíll al fons,
i vaig correns per estudiar
aquesta al.liena, extranya sensació,
í al mirar-me descobresc tristament
que l'home de l'espill... no sóc jo...
Que em mira, que em copia els gestos,
que es pareix a mí, que té la cara de dol;
per favor! eixe no sóc jo...
O pot ser sí?... O no!
Hi som els dos cara a cara,
contemplant-nos amb temor,
tots dos ens veiem vulnerables,
tots dos ens veiem sols.
L'home de l'espill em desafíe, em rete,
amb els meus caiguts ulls ho veig jo,
tal volta és un duel a mort,
tal volta, a banda de tot, sóc… jo.
Oh maligne pensament! Podrà ser aixo?...
Joan Miquel Navarro
JUGANDO A... "ESPIAS" (Desde el recuerdo)
Se enreda tu silueta en mi mente...
Pasando a ser: RECUERDO
Espías con tus ojos la caída
de mis párpados, somnolientos, y
aparece tu mirada: vigilándome
a escondidas en mis cuentos.
Yo te persigo también sin verte,
de flores, de versos...
envuelta en colores de Otoño:
cuando en Noviembre dejamos de vemos.
Pasando a ser recuerdo
el uno para el otro,
para tan sólo de vez en cuando,
en la distancia: ESPIARNOS.
Rosa Irene Zarzoso
POEMA
Porque me gusta pensarte
y sueño sintiéndote.
Porque placenteramente
desgarras lo más íntimo
de mi persona...
Porque yo te he parido:
eres "mío": POEMA.
Rosa Irene Zarzoso
EL GUERNICA DE PICASSO
Guernica ha sido de día
bombardeada brutalmente,
lágrimas, sangre y gritos,
las calles llenas de gente.
La atrocidad de la guerra
bien reflejada en el cuadro,
en las casas viven llamas
y los cuerpos lacerados.
Niños muertos a puñados,
y los vivos sufriendo dolor,
gritos de agonía son dados
y hay miradas de estupor.
El sol en forma oval,
como un ojo sin pupila,
dando luz artificial,
bombilla eterna encendida.
La lámpara, pegada a un cuerpo,
ilumina toda la escena,
mientras el toro, con desconcierto,
a la izquierda la contempla.
El guerrero derrotado,
con la espada rota en mano,
yace bajo un caballo
que relincha asustado.
Cuatro mujeres, madres,
claman un mal menor,
muestran asombro, miedo,
y un dolor abrumador...
Pintado en blanco y negro,
deslumbrante como seda y raso,
es admirado en todo el mundo
el Guernica de Picasso.
y esta obra cubista
que tristeza y desgracia emana,
plasma, con gran acierto,
la desesperación humana.
AIfredo Martinez
Dibuix de:
GESU BELLES
Dibuix de:
DANI BELINCHON
METAMORFOSI
Ens trobem a l'any 2220. Plitzer era una noia que anava a complir 17 anys. Era alta, prima, rossa i tenia uns ulls profundament blaus.
El seu cabell era rissat i tenia una metxa de color gris, a conseqüencia, segons li deien, d'un caprici de la natura. Era molt bonica i li agradava tot el que feia d'una forma entussiasta. Vivía amb els seus pares, en una de les poques granges que quedaven en la regió sudoest.
En aquestes granges, es criaven els únics animals i plantes que van sobreviure a la contaminació produida per l'última guerra. Els camps estaven sota una gran cúpula de cristall on vivien protegides les especies més valuoses. Fora d'aquests recintes, el paisatge era bonic, pero al mateix temps n'hi havia qualsevol cosa que el feia diferent a la resta deIs essers vivents sota l'esmentada cúpula. Plitzer, solia aliar a còrrer pels camps i li agradava girar-se dalt el turó i es va gitar durant hores i hores mirant el cel. Pero aquella nit era diferent. Dues hores després tendría 17 anys i el seu pare li va prometre un regal molt especial. Plitzer no podía imaginar el que podría ser, i somniava desperta mirant el firmament.
Al matí següen t es va despertar pel sorroll sirenes d'alarma i es va esglaiar moltíssim. Sense perdre temps es va ficar la roba i va anar aveure el qué anava malament a la cúpula. En arrivar que tothom s'estava esperant i estaven molt i somrient-li. Ella els mira molt extranyada. Quan els va preguntar qué ocorria, tots es van mirar i "Felic; aniversari!"
Plitzer es va sufocar i abans de que pugués dir res, la van portar fins una de les estances dels animals, i allí va veure una cosa coberta amb un llençol, el va llevar i... quina va ser la seua sorpresa. Davall d'aquell llençol va aparéixer un cavall.
Un mascle de dos metres, blanc com la neu, amb les crineres més llargues i precioses que havia vist mai. Les orelles eren d'un negre profunt i els ulls verds com l'herba. Ells ulls de Plitzer començaren a brillar i es posa a piafar com una xiqueta. No va poder donar les gracies. Va pujar i el cavall la portare veloçment pels prats pròxims a la granja. Corría com el vent, Plitzer no podia respirar per la velocitat, pero aquesta sensació li agradava. Plitzer es va dirigir cap al turó on va desmontar i li va ficar nom al cavall: "Pensament", ja que no hi ha res més ràpit que el pensament.
Plitzer no podía irradiar més felicitar. No es separava del seu amic per res. El muntava tots els dies, el banyava i el sepilla va amb molt de compre i estima. "Pensament" li corresponia amb renills que eren coro la música dolça i l'acompnyava allá on fora.
Un día, mentre els dos cavalcaven pel camp es van creuar amb un altre genet i la seua montura. Era un noi que vivía en una altra granja i tenia un cavall negre com el carbó. Era alt, de cabells obscurs, amb els ulls verds i de complexió forta. Es deia Tron. Entre ells va neixer una gran amistat. Ells dos adoraven als cavalls i cuidaven als seus respectivament amb tota la dedicació.
Un día, en llevar-se del llit, Plitzer es troba estranya i en mirar-se a l'espill va donar un crit esgarrifós. Els seus cabells s'havien tornar del tot grisos i metàl.lics. Quan els seus pares la van veure començaren a plorar i li van dir a Plitzer que no es preocupara. Pero Plitzer més que aixó, estava molt espantada. Aquell día no aeixquere a cava1car. Desde la cambra escoltava els renills de tristesa de "Pensament". Tron, també es va preocupar i va anar a veure-la, pero ella es negare a rebre'l. Els seus pares la van disculpar i Tron va dir que tornaría a visitar-la. Al matí següent, quan el seu pare va anar a veure-la, va trobar la porta tancada amb clau i va cridar, pregant a la seua filla que li obrira la porta, i ella, després de malta conversa, va accedir a deixar-lo entrar. El pare es va espantar quan va veure la seua filla. Les mans se l'hi havien tornar de metall lluent i en els seus ulls van començar a apareixer llàgrimes que rodaven per les seues galtes que s'havien tornar d'un blau pal.lit. Ell va cridar a la seua dona i quan la va veure es desmaia. El pare va asseure's prop d'ella i li va dir la veritat. Li va dir que no era la seua filla del tot. Ella va ser el resultar d'un experiment genetic entre l'huma i la màquina. Ella va ser concebuda dins un por de cristall, alimentar per uns tubs des d'on es dirigía el seu creiximent. Quan van passar els nou mesos, la van treure del pot i va estar durant un mes dins d'una incubadora. Quan va tindre la suficient força, ells la van acollir en la seua llar com si fora la seua filla. Plitzer no podía creure'l, pero les seues mans donaven proves suficients per demostrar-ho. El seu pare li explicà que això podía ser la permanencia del seu cos mecanic davant l'huma i no sabia quina podía ser la conseqüencia final. Plitzer s'en adonava que no només el seu cos conviava, sinó que també la seua ment. Per aixó es va acomiadar dels seus pares, puja a "Pensament" i s'allunyare d'allí el més veloçment possible, en el mateix moment que arrivava Tron per visitar-la. En veure-la marar, Tron es va sorprendre i comença a seguir-la, cridant-Ia pel seu nom.
Plitzer ja no escoltava, ni sentia, ni estimava. Quan més temps passava, més estranya es trobava. En arribar a la planura sota el turó, va baixar del cavall i s'acomiada d'ell amb molta tristor. "Pensament" va renillar, pero la seua música s'havia transformat en un sofriment esgarrifos. Plitzer comença asentir fortes punxades i comença a pujar al turó. La seua pujada es veía interrompuda per les fases de la transformació que començava a donar-se per tot el seu cos. En arribar al cim només la seua cara era humana. Comença a tenir convulsions i va caure a terra. En aixecar-se, ja era tota la maquilla que tenia dins. No va quedar res huma excepte una llagrima que rodava per la gaIta lluenta d'un color blau metàl.lic, l'última de la seua vida.
Quan Tron arribare, va veure a "Pensament" que corría al voltant del turó com si estígués boig, o volent protegir-Ia. Ell va intentar pujar, pero "Pensament" no el deixave apropar-se. Tron la cridava, pero només obtenía per resposta un soroll metàl.lic que invadie la zona. Aquests sorolls s'intesificaven i només ayó es sentía.
Tot estava en un aterrador silenci al voltant del turó, des d'on, a més dels sorolls, eixien llums. Després d'una gran explossió en el cim, Tron va pujar i va trabar el cos desmembrar d'una màquina, que una volta havia segut Plitzer. "Pensament” va començar a rellinar i corrent va desaparèixer amb la seua angoixa i amb el record lliure de Plitzer.
Sandra Zapata
EL ADMINISTRATIVO
Con la alborada, el sol asoma
redondo y blanco, como de goma
La abuela, en casa, quien más madruga,
para mirarse una verruga;
el niño, en cambio, es remolón
y se acurruca como un gorrión.
La calle es larga, tiene jardines
y enredaderas de los jazmines;
los viejos troncos tienen pereza
y cuidan poco de su corteza.
Con su fragancia, la churrería
ofrece churros de garantía.
Hora de entrada en la oficina
que es triste, insulsa i cansina.
Mucho se pinta la secretaria,
¿a qué se pinta la estrafalaria?
El jefe -dicen- es hombre módico:
sólo rumia su periódico.
Don Simeón, que es un pelota,
al jefe le baila una jota.
Allá a la once sorben café.
y usted. Purita, ¿prefiere té?
La telefonista a la manivela
y el conserje a la quiniela.
Cuando se sale, todo son prisas,
y se pierden hasta las camisas.
En casa el niño berrea
sentado en sitial de enea.
La comida se ha quemado...
son los caprichos del hado.
La mujer, histérica, con un berrinche.
! Sólo falta que uno le pinche!
A las tres, la medicina;
luego, trotando, a la oficina.
Otra vez con la tecla, i venga otro folio!...
y alguna bronca, como de escolio.
A la salida, gruñe la noche,
y es que en la calle... !hay tanto coche!"
Por las orejas, anonadado;
por las narices, contaminando.
De vuelta a casa, crema de sobre.
¿ Y qué más quieres? ¿Pues no eres pobre?
Al niño avieso hay que dormir. ¡Vaya batalla! ¿Esto es vivir?..
Por fin: la cama aguarda,
en camisón está la Bernarda;
mas vence el sueño al erotismo:
los viejos tiempos... un espejismo.
y así un día, y otro día...
¡que no es decir una tontería!
Luís Oliver Guasp
CEL D'AMOR
Si jo tinguera ales i fora un colom
volaría al teu cor
com alosa al seu niu.
Recorreria l'univers sencer
a la recerca del teu estel.
Descansaria als blancs núvols del cel
a l'espera del teu esguard.
En trobar-nos, volariem tots dos
al llarg de l'eternitat.
Pero si no et trobés
descendria del cel meu univers,
posaria els peus a terra,
buscaria els teus ulls en la multitut
i volaria fins el teu costal.
Gloria Mulet
Dibuix de:
Silvia Yuste
HOMES DE TERRA ENDINS
L'home juga amb el miracle de la fecunditat
de la terra, és la seva una silueta de
primer actor que ha inventat l'escenari
del paissatge.
Ell ha modelat lentament esta terra nostra
amb l'infatigable treball dels seus braços
mediterànis fundits en un fang capritxós.
Ell, no la treballa, la cultiva. Fa d'eUa
tota una forma de cultura i, quasi, quasí,
un culte. Provoca un víncle passional:
la mima i l'estima.
Ell, díns este jox de llum i color,
crea la TERRA que sent baix els seus péus.
És el seu un sentíment d'immortalitat.
Viu la seua passió sense lligams, en
llibertat, día a día, en l'exacte sentit de
que la TERRA és el camí d'andatge, en el que
hi ha que viure morint un poc cada día per
a poder aplegar.
Necessita temps, calma i paciencia per a
entendre.
No hi ha pressa: serenitat externa i
interna, d'alma i semblant.
L'HOME de TERRA endins s'identifica amb 1a
naturalessa, aplega a arrugar-se de la mateixa
forma, al mateix compas, que la terra
que llaura.
Viu lligat al paissatge, inmers en ell,
en contacte íntim en tot alló que l'envolta,
sense aillar-se del sol, la PLUJA, el bosc
ni la roca.
És una peça viva que viu en l'oblit
de cadascú de nosaltres.
... Conjuga terra i historia...
Reis LLiberos
EL NÚMERO 1
DE SOTERRÀNIA,
QUADERNS
DE
LITERATURA
HA ESTAT POSSIBLE
GRÁCIES A:
JUSTICIA
I PAU
de Castelló
I
RÀDIO MANNÀ
